Diversificació

Aviat aquest blog perdrà tot el seu sentit perquè marxaré de Polònia. A penes em queda un mes i mig a Szczecin. Fa un any vaig obrir un blog científic per allò que diuen que no només cal investigar, sinó també comunicar. Per altra banda amb l'Albert S. hem muntat un blog de lectura. Tot plegat fa que tingui aquest blog força descuidat. Tot i això, segur que abans de marxar cauran una o dues entrades al blog explicant els meus últims dies a Szczecin.

El més probable és que no tanqui el blog d'aquí a un parell de mesos, sinó que simplement li canvïi el nom: 'Un català al País Basc'. La raó no és altra que la meva darrera estada postdoctoral abans de tornar a Girona. A Donosti hi ha un grup molt afí a la recerca que he fet a Polònia, i que està disposat a tolerar la meva presència uns vuit o nou mesos, a partir de mitjans d'abril. Finalment, al desembre, després de poc més de quatre anys i mig a l'estranger, tornaré a Girona. De moment tornaré amb un contracte temporal, i em tocarà seguir treballant per aconseguir una plaça permanent.

Més llibres

Un cop deixada la primavera he reprès la lectura. He llegit uns quants llibres; us deixo quatre impressions sobre els mateixos.

- The Curious Incident of the Dog During the Night Time. El vaig llegir per recomanació i em va agradar. No el tindré al top-10 de lectures recomanables però és prou curiós si no has llegit gaire llibres sobre la temàtica. Només afegir una cosa que discutíem l'altre dia amb l'Albert, hi ha pocs llibres curts que ens deixin prou satisfets. Potser serà perquè busquem distracció en la lectura i explicar una bona història et pren no pas poques pàgines.

- The Count of Montecristo. El vaig rellegir en anglès i segurament m'agradaria rellegir-lo en versió original si algun dia em dóna per aprendre francès. Segueix essent una història fantàstica molt ben narrada, no em puc decidir entre aquest i Shogun, tots dos són molt bons.

- The Silenece of Lambs. Si heu vist la pel·lícula -una de les millors que he vist mai- potser us aconsellaré que no obriu el llibre. La pel·lícula és tan fidel al llibre de Harris que hi ha ben poques coses que escapin a la càmera. La única crítica que tinc a l'adaptació del llibre és la irrellevància amb que tracten la figura de Crawford. Tinc pendent un post de pel·lícules.

- The Godfather. Sóc un fan de les pel·lícules (les úniques bones, la primera i la sublim segona part) i no vaig poder resistir-me a llegir el llibre. Al contrari que els silenci dels anyells, el llibre de Mario Puzo sí que té quelcom més a explicar. Si us agrada la temàtica no el podeu deixar passar.

- The Last Don. Amb aquesta mania -que tan poques recompenses m'ha portat- de llegir més llibres d'un autor després de gaudir una de les seves novel·les, vaig decidir llegir la quasi-sequela de 'Il Padrino'. Escrita un quart de segle més tard el llibre és una petita joia del gènere. No estarà tampoc al meu top-10 però llevat d'algun capítol inicial massa semblant al 'Godfather' i del final que és immensament millorable (vaig tenir la sensació que Puzo no es va veure amb cor d'escriure un novel·la més extensa), el llibre és molt recomanable per tenir una primera visió de Hollywood y las Vegas sota el paraigües d'una trama de 'La Cosa Nostra'.

Avui mateix he començat a llegir 'El Joc de l'Àngel' i aquest estiu em vull comprar 'The Last Legion' i ¡ 'A Song of Ice and Fire'. Per quan arribi l'hivern tinc pendents 'The Noble House' i 'Tai-Pan' de l'autor de 'Shougn' i guionista de 'The Great Escape', James Clavell.

A mig camí

Ja ha arribat la primavera a Szczecin. Ha estat un hivern molt dur, el pitjor en més de trenta anys, però el canvi d'estació ha estat sobtat: d'una setmana a l'altre hem passat de -10ºC a +10ºC. S'ha fos tota la neu i s'ha posat a ploure. A tot plegat aquest dissabte farà 1 any que sóc a Polònia, i per tant ja hauré fet mitja estada a Polònia. En principi em queda doncs un any per tornar a casa, però he de confessar que tinc en ment una última aventura abans de tornar de debó. Jo ho aclariré més endavant quan la meva idea cobri forma. Aprofito aquest post per fer una mica repàs del que ha estat aquest any.

Vida a Polònia

No puc presumir de massa vida social a Polònia. El grup de recerca és molt petit, i els caps de setmana me'ls passo amb l'Anna, així doncs les meves interaccions es limiten sobretot als sopars i a les cerveses que fem al vespre, tot sovint, amb el veí. Durant la primavera i l'estiu van ser molt freqüents però a l'hivern han minvat una mica.

Gràcies al veí he redescobert la gastronomia polonesa i he aprofitat per atrevir-me a preparar alguns plats típics. Sempre m'ha agradat cuinar, però darrerament estic intenant explotar aquest hobby. Els caps de setmana em dóna per provar algun plat diferent, per exemple, la vedella amb bolets, la ratatouille, o la pizza cassolana. El meu repte per l'any vinent és atrevir-me amb algun plat polonès, estaria bé alguna de les múltiples sopes poloneses: Barszcz, Zurek o Flaki.

Finalment vaig desistir en el meu intent d'aprendre polonès. Tot va quedar en les bones intencions del principi (un clàssic), però vaig preferir invertir aquest temps en altres coses. Tot i això el meu nivell de comprensió del polonès ha millorat (a força d'escoltar la ràdio i anar a comprar) i fins i tot, de mà d'en Jacek i en Jerzy, la meva gamma de renecs en polonès s'ha vist notablement ampliada.

Una cosa que trobo molt a faltar d'Aarhus és l'esport. Aquí vaig cada dia amb cotxe amunt i avall i no faig gens d'esport. I això té conseqüències directes en la meva salut... sobretot ho noto a l'esquena i cervicals (massa hores davant de l'ordinador) i a l'estòmac (digestions més pesades, acidesa i reflux intestinal, segurament en part degut a l'estrés). Res greu, tot és degut a la vida sedentària que faig i al ritme que porto, del llit a l'ordinador i de l'ordinador al llit. Aquí és on més noto que estic fora de casa. Si fos a Girona em passaria el dia amunt i avall, quedant amb la gent els caps de setmana, anant a jugar a futbol o córrer entre setmana, i en definitiva: moure'm molt més. Ni que sigui caminar una mica! He volgut posar-hi remei (9 mesos més tard...) i per això d'ença un parell de mesos m'he apuntat a la piscina. És una piscina molt petita, més pensada per fer xop-xop que no pas per nedar; no és que m'hi estressi gaire, però la qüestió és bellugar-se. A veure si ara que fa més bon temps puc aprofitar per anar a córrer també. En tot cas, és clar que també he de canviar d'hàbits.

De moment he tingut menys visites que a Aarhus però és comprensible, porto ja força temps fora i hi ha ben poquet que veure a Szczecin... Han vingut la mare i la germana de l'Anna, els meus pares venen a finals de setmana, i en Pedro vindrà a finals d'abril. Per altra banda, jo també he baixat ben poc a Girona, aquest 2010 només baixaré 5 dies a finals de Setmana Santa i ja després fins l'estiu (juliol pel congrés i agost per dues setmanes de vacances).

Recerca

Hem generat gran part -sinó quasi tot- el software que ens calia per treballar en el tema principal de recerca, els sistemes exactament solucionables. De fet avui mateix he pràcticament acabat l'últim gran pas que faltava; però estic segur que em caldrà tornar a programar més endavant... De moment tot just ens han acceptat un treball, però ara que tenim les eines és d'esperar que treguem uns quants articles. Sortosament en aquest temps han sortit alguns dels treballs que quedaven pendents de Dinamarca i unes quantes col·laboracions que tenia començades.

Potser m'heu sentit queixar-me algun cop que la plaça fixa per fer recerca cada vegada es paga més cara. Doncs bé, apart de dedicar-hi quantes hores puc, procuro anar emplenant el CV de tasques el més variades possibles. Ara m'he posat a fer d'editor d'un issue sobre deslocalització electrònica en molècules orgàniques. El que bàsicament vol dir que per una vegada no sóc jo qui escriu el treball, ni qui el revisa, sinó que sóc el qui coordina el procés d'acceptació dels treballs. És interessant estar per una vegada a l'altre costat de la moneda, però com sempre porta força més temps del que podia semblar a priori. Els articles estan ara mateix en procés de revisió i calculo que sortirà l'issue a principis del 2011.

El vinent és el darrer estiu a Polònia i això vol dir que em toca gastar-me quasi tots els diners que tenia per congressos en els propers mesos. Així que m'espera un estiu maratonià... Començo el 21 de maig anat a Berkely per 10 dies. Congrés gros on només presento un póster i em dedicaré a voltar pel Yosemite. A la tornada tinc 5 dies per recuperar-me del jet lag, i marxo cap a Dubrovnik per una setmana. Allà és possible que em toqui tela... encara no sé si una lecture (3h) o una xerrada normal (45min). La setmana següent descanso i a l'altra me'n vaig a París per un congrés sobre ELF dedicat a en Bernard Silvi -a qui li dec força- en motiu de la seva jubilació; m'he de preparar una xerrada de 20min. Després tinc uns dies de descans i baixo a Girona, pel -ja mític- Girona Seminar, on en principi hi faig una flash-communication (10min). Tot plegat 4 conferències del 21 maig al 8 de juliol; acabaré baldat. Per acabar de rematar l'any a l'octubre torno a baixar a Girona per fer una xerrada (30min) en un workshop dedicat als 70 anys d'en Ramon Carbó, i la cirereta del pastís és un congrés a Hawai que hi ha la setmana abans de Nadal.

Ara ja sé el que és nevar!

Aquest hivern és el pitjor en força anys i em toca passar-lo a Polònia, tota una experiència... Abans de tornar de vacances vaig de canviar els neumàtics del cotxe i posar-ne d'hivern. Només tornar de vacances, vam començar amb temperatures de -5ºC i neu; al principi fa gràcia tot plegat. Després van baixar una mica les temperatures, fins -9ºC, i se'm va gelar el líquid del renta parabrises... També em vaig comprar guants nous i botes, perquè em vaig passar tota una setmana treguent neu, a raó d'una mitja hora diària. Em queixava fins que va glaçar i va tocar rascar fort al terra per treure la neu, llavors calia dedicar-hi una hora cada dia. Em va sortir un penelló al dit del peu. Aquell cap de setmana el veí em va portar a una zona deshabitada i em va fer una classe condensada de conducció en pista gelada. Després d'un parell de setmanes nevant ja no sabíem on posar la neu (perquè no es fon, és clar) però per sort va parar de nevar. Això va ser a finals de la setmana passada; quan va començar a baixar la temperatura i vam arribar als -20ºC d'aquest dilluns o dimarts. Avui han tornat a pujar les temperatures però ha fet una nevada tal que m'he trobat el cotxe literalment enterrat al parking de la universitat (en unes 8-10h de nevada continua). Per acabar-ho d'adobar avui ha bufat el vent, arrastrant la neu pols i deixant una mena de bòria contínua (he vingut conduïnt a 25km/h). Diuen que demà glaçarà... i per tant cal llevar-se aviat per retirar la neu que caurà aquesta nit. Em pregunto on la posarem... al jardí tinc zones on hi ha 90cm de neu. El cap de setmana hauré d'anar a comprar aïllant per porta del garatge perquè hi ha risc de que es glacin les canonades de l'aigua... i no vull ni pensar en les conseqüències.

Aquí sota us deixo una foto de la meva casa d'aquest cap de setmana... La foto està feta des de la rampa del garatge. El que hi ha soterrat a la dreta és la porta del meu jardí...

Nova pàgina científica

Només unes 45 paraules per dir-vos que he actualitzat la meva web científica i l'he posat en format de blog, allà compto fer entrades (això sí, en anglès) sobre el que vagi fent de feina. Us deixo el link aquí sota, s'admenten crítiques!

http://ematito.webs.com

Index Librorum Prohibitorum

Tenia ganes de fer un post sobre llibres. En els darrers anys he reprès la meva afició (jo diria fins i tot obessessió, quan era petit) per la lectura i voldria fer esment sobre els millors llibres que he llegit. Posaré una llista de 7, la meva memòria no dóna per més...

7.- Àngels i dimonis (Dan Brown). L'únic llibre salvable de Dan Brown en la meva humil opinió; vaig llegir també 'The Da Vinci Code' i 'Digital Fortress'.

6.- The client (John Grisham). N'havia de posar algun d'en Grisham, i aquest és potser el millor que he llegit. Res especial, però és un bon bestseller.

5.- Els pilars de la Terra (Ken Follett). Novel·la de ficció sobre la construcció d'una catedral. Un típic bestseller, d'aquells que es posen de moda, i que no tenen més pretensió que explicar una bona història que entretingui al lector. És d'una qualitat notable a diferència d'alguns bestsellers que han sortit darrerament... He llegit força més del mateix autor, i res té el nivell d'aquest llibre, només potser salvaria la oblidada novel·la 'Un lugar llamado libertad', també texit amb el mateix patró que 'Els pilars de la Terra'.

4.- El cuarto protocolo (Frederick Forsyth). El millor llibre de l'autor del 'Chacal', en la línea dels altres llibres d'espionatge i conspiració ('El puño de Diós', 'Los perros de la guerra' -gran fiasco-, 'La alternativa del diablo' o 'El vengador').

3.- El perfum (Patrick Süskind). Una petita joia. Idea, trama i desenllaç genials, un llibre que cal llegir i que no deixa indiferent. És, però, d'aquells llibres que cal llegir abans de veure la pel·lícula, perquè el millor és sens dubte la trama.

2.- Alexander (Valero Massimo Manfredi). El tercer llibre que llegeixo de l'historiador italià, i el millor de tots tres. Trilogia que tracta sobre la vida d'Aléxandre, el més gran conqueridor de tots els temps. Novel·la històrica perfectament documentada i molt ben narrada. Seria el millor que he llegit sinó fos per...

1.- Shogun (James Clavell). Excel·lent, és el millor que he llegit en els darrers anys, sinó el millor llibre que he llegit fins ara (això darrer és difícil de dir, perquè els llibres -com tots els plaers- es disfruten també en funció del teu estat d'ànim). Podríem catalogar-lo de novel·la històrica, doncs està basat en un fet històric, però la trama és inventada. Tracta sobre l'arribada d'un anglès al japó feudal, i descriu amb plenitud de detalls la vida al japó del segle XVII.

Tinc pendents de llegir (no necessàriament per aquest ordre): Tai Pan (James Clavell), The Last Legion (Valero Massimo Manfredi), The Silence of Lambs (Tom Harris), The Name of Rose (Umberto Eco), La Sombra del Vent (Carlos Ruiz Zafón) i The Last Cavalier (Alexander Dumas), entre d'altres. S'admenten recomanacions!

Conferències 2009. III. Rhodes i Atenes

Aquest septembre vaig acabar el període de conferències amb la de Rhodes. Feia molt de temps que tenia ganes d'anar a Grècia i un dels simposiums que s'organitzava a la macro-conferència de Rhodes em va donar l'excusa perfecte. Anava del tema de recerca que vaig estar seguint a Aarhus, i hi havia molts dels primeres espases en aquesta recerca, entre d'altres el meu ex-jefe, l'Ove. Vaig trobar el registration una mica abusiu, però ja se sap: una gran conferència en una illa grega... I aprofitant el viatge vam decidir fer una parada tècnica a Atenes amb en Ferran i aprofitar per veure la ciutat. La feta és quelcom que cal provar a Atenes (i no a qualsevol restaurant...) amb en Ferran vam trobar el bar cutre ideal; també és imprescindible l'amanida grega però aquesta sí, la fan prou semblant a tot arreu on vam anar.

Després d'uns dies a Atenes vam agafar un vol que ens portés a l'illa on es muntava el congrés, Rhodes. El congrés va estar bé científicament parlant, però la organització va ser nefasta. Van canviar vàries vegades l'ordre les xerrades i fins i tot la duració de les mateixes. Un autèntic caos. Per més inri, va haver-hi una passa de mal de panxa i vam pringar uns quants; sembla que hi havia quelcom al buffet lliure que no estava en condicions òptimes... Jo vaig tenir sort i em va agafar un cop ja era a Berlin, i dintre de tot va ser força lleu; els que més van rebre en Miquel T. i en Marcel.

Al congrés vaig trobar força gent coneguda, aquí sota us deixo una foto d'uns quants (d'esquerra a dreta: Eduard, Ferran, Josep Maria, Ove i Miquel; tots de Girona, excepte l'Ove, el meu supervisor a Aarhus).


Aquí us deixo unes quantes fotos d'Atenes i Rhodes.

Conferències 2009. II. Platja d'Aro.

I un congrés a Platja d'Aro, mira que ha rigut la gent quan els hi vaig dir que anava a un congrés a Platja d'Aro, "congrés, sí, congrés..." em va dir. I tenien part de raó, al congrés vam gaudir de totes els avantatges d'estar al costat del mar. També val la pena dir que el congrés (en realitat un workshop) va estar prou bé i no només van ser vacances. I la ubicació de l'hotel immillorable:


Em deia que un amic mexicà que al seu país tendeixen ser un pèl 'malinxistes', i deixar-se portar per un mena de complexe d'inferioritat que els porta a creure que el de fora sempre és millor. Jo li deia que a Catalunya també hem pecat en aquest sentit, i sovint sense raó. Un exemple en aquest sentit són les conferències que es poden organitzar a Catalunya o a la resta de l'estat. Deixeu-m'ho dir sense complexes: la gran majoria són de nivell baix i pretenen (i en això es queda, una pretensió) ser internacionals.

Per això sóc escèptic -en general- als congressos muntats a Catalunya o Espanya, i me'ls miro merament com una possibilitat de re-contactar amb el sector de recerca català o espanyol, més que no pas sota cap interés científic. No obstant, crec que hi ha una excepció que val la pena esmentar i són els seminaris que es venen organitzant a Girona. El d'aquest estiu passat a Platja d'Aro va estar prou bé (la temàtica m'esqueia molt i va haver-hi xerrades molt bones) i el que s'organitza aquest estiu promet molt. Té una llista de noms internacionals equiparable només al congrés que es munta a Berkeley (quasi res!).

Conferències 2009. I. Odessa.

Aquest estiu -com cada any (i que duri!)- he pogut anar a voltar món amb aquesta vulgar excusa que utilitzem que els fem recerca anomenada conferència. Com sempre que tinc la pretensió de fer una xerrada el congrés és petit i freqüenment a l'est d'Europa (o a casa), així no sorprèn que les destinacions d'aquest any siguin: Odessa (Ucraïna), Platja d'Aro i Rhodes (Grècia).

La conferència a Odessa em va decepcionar força, de nivell molt baix i organitzada una mica d'aquella manera, això sí la gent molt atenta (tot un clàssic, el producte qualitat*atenció se sol mantenir constant). No obstant, Odessa em va agradar força, potser no per repetir però sí per haver viscut l'experiència. No recordo un lloc de contrastos tan marcats... L'hotel de la conferència des de fora es veia terrible... i des de dintre també. El tipus de menjar és semblant al que ja estic acostumat a Polònia (cap queixa) però de bastanta menys qualitat. Això sí, estàvem molt aprop de la platja, on hi havia molta més vida que no pas al centre. La zona de la platja era com Lloret de Mar però amb encara més gent. Hi havia un bon grup de restaurants, discoteques, xiringuitos i una fira, tot a peu de platja. Els preus eren molt cars pels standards locals però força econòmics pels turistes. És obvi que aquesta part de la ciutat viu exclusivament del turisme, estava amb tot en anglés o alemany, i hi havia amables senyoretes amb uniforme que et venien a explicar el menú. Com que no coneixia massa ningú al congrés em vaig fer amics d'uns americans i un alemany i vam anar amb ells a sopar a un d'aquests restaurants, on un exèrcit de cambreres van anar servint i procuraven que no ens faltés de res. Tot això contrastava amb el que es podia veure quan vam fer la visita al centre (em vaig perdre -per no perdre el costum) on hi havia carrers i zones completament abandonades o amb la zona de l'hotel on hi havia a la vista les canonades del gas -o això ens van dir. També al centre hi havia coses molt maques, i el teatre d'adalt n'és un bon exemple. La realitat local és ben diferent i algunes escenes em recorden al que fa no tant de temps era el nostre país.

Més fotos d'Odessa al picasa.

Un convidat patriòtic

Durant el mes de maig vaig gaudir de la visita d'en Sergei. En Sergei fa ja uns anys que treballa al grup de Girona i feia un temps que volia venir a treballar amb en Jerzy. Venia per una estada de poc menys d'un mes i li vaig oferir la possibilitat de llogar-li una habitació. Durant la seva estada en Sergei em va deleitar amb un himne cada matí (anava alternant entre els Segadors i els himnes russos i polonesos). Apart de vàries anècdotes que no tinc temps de recollir aquí varem també treballar junts amb un treball que tot just acabem d'enviar a publicar. Us deixo una imatge d'en Sergei a l'entrada de l'edifici on vam estar treballant (sí, això és la universitat on treballo...).

Manda huevos...

Darrerament he descuidat una mica el blog (una altra vegada). Faig un petit incís en algun dels detalls que em queden per explicar. Quan ja portava aquí quasi un mes vaig fer la festa d'innauguració del pis i vaig preparar les criadilles de toro, trobareu les fotos de tot el procés al link anterior. A la festa hi va venir el grup al complet (Jerzy, Jacek, Marcin i Ewa) i les respectives parelles (Ewelina, Jadwiga, Anna i Wiktor). A part de les criadilles també hi havia paella (fins on els ingredients trobats a Polònia donava de sí), brandada, amanida catalan, pà amb tomàquet i embotits. Els última van agradar molt i van provocar la següent reacció d'en Jerzy: "This is the best sausage I have ever tasted. It's not flattering, it's an statement of truth". Es referia a la llonganissa cassolana d'en Can Prades.

Les dotze proves d'Astèrix

Heu vist la pel·lícula? La meva preferida de la saga amb diferència. La prova que em va causar més terror de les dotze que li proposen a Astèrix és aquella on ha d'entrar a l'edifici d'administració romà i aconseguir un imprès... Pràcticament es tornen micos de tants altres impressos que cal aconseguir abans no els hi donguin l'imprès que volen. Una cosa semblant he tingut el privilegi de poder viure aquestes dues primeres setmanes a Polònia. Anem per pams.Per comencar el primer dia vaig anar a signar el contracte. Només estava en polonès, me'l va traduir en Jerzy i em va prometre una còpia en anglès. Després em van demanar un permís laboral i una còpia del passaport, fins aquí tot correcte. El primer problema va començar quan em van dir que pel permís de treball, em cal un permís de residència, i per obtenir aquest em cal estar registrat en algun habitatge a Polònia. El problema és que per registrar algú en algun pis cal ser el propietari d'aquest pis i justificar-ho amb l'escriptura. El meu llogater viu a Dinamarca, i no em podia fer el favor, així que en Jacek pseudolegalment em va registrar a casa seva. Tot això ens va portar dos matins, d'oficina en oficina en dos edificis diferents separats 10min en cotxe i als que vam haver d'anar alternativament. El dia següent l'oficina d'assumptes internacionals de la universitat em va trucar per dir-me que necessitaven més coses... signar una colla de documents i em van passar una quartilla amb 8 tasques a fer, d'on em calia signatura i segell (aquí tothom "important" té segell propi que val més que la seva pròpia signatura). La llista és com segueix: 1.- Cap de l'institut. 2.- Administració general de la universitat. (matins 8-13) 3.- Oficina fiscal. (matins 8-12) 4.- Rectorat. (matins 8-13) 5.- Metge. (metge visita dill,dim,dv 8-13) 6.- Oficina de seguretat laboral. (dij,dv 8-13) 7.- Oficina d'assumptes secrets. (obert dma 8-11) 8.- Oficina d'assumptes de defensa. (obert dill-dma 8-11) Joder... va ser la primera reacció, és obvi que això no ho puc fer sol i no puc hipotecar 10dies d'en Jacek per anar a buscar tots aquests papers. Així que la oficina de relacions exteriors em va posar una cangur, una noia jove molt maca i simpàtica que ha estat la meva intèrpret durant les dues últimes setmanes, l'Emilia. L'Emilia fins i tot em feia el planning diari a seguir! Els punts 1-4 els vam poder aconseguir de manera "fàcil" anant a unes 20 oficines diferents fins que vam trobar a cada lloc la persona adient per obtenir el segell i la signatura, o bé l'imprès que calia emplenar per poder obtenir-los. El problema van ser els altres punts... El metge. La prova mèdica consistia en dues parts. Un reconeixement que em feia la infermera i un reconeixement mèdic. Però abans calia haver emplenat un altre imprès que vam anar a buscar a l'administració. Quan vam tornar era passada la una (no ens havien dit encara l'horari del metge) i només vam poder fer el reconeixement per part de la infermera. Al dia següent a les 7.30 havíem quedat amb l'Emilia per anar al metge (i evitar cues), tot i això va caler esperar 30min. La metgesa tenia pel cap baix 70anys, i l'escena va ser còmica quan em va demanar que em desvestís i l'Emilia era davant, pobre no sabia on posar-se... i anava traduint, ara respira, ara tos, aixeca el braç, etc. etc. Després d'aquest reconeixement pensava que ja tindríem el segell, però em va enviar a tres metges més, un laringòlec, un oculista i a fer un anàlisi de sang que, és clar, passaven consulta a una altra part de la ciutat... unes quants dies i unes proves mèdiques més tard vam aconseguir el fotut segell i la signatura. Seguretat laboral. Tornem-hi a les 7.30 amb l'Emilia per arribar abans i que em facin un "curs de seguretat" adaptat a les meves necessitats (és a dir, amb intèrprete simultani). Vam anar a una oficina on una dona anava cantant els procediments a seguir i les responsibilitats vàries que jo tenia en cas d'incendi, malaltia, segrest, etc. etc. i l'Emilia anava traduint i s'estava descollonant de les tonteries que deien... El més divertit és quan l'altre home de la oficina que portava uns 15min escoltant el procediment va decidir intervenir, va estar parlant 5min amb l'Emilia i aquesta que no traduia... i què li dirà? Resulta que segons em va dir se li estava insinuant... quina tela! Després aquest mateix home em va explicar els diferents tipus d'extintors que hi hauria d'haver a la Uni i com utilitzar-los (us en faríeu creus dels tipus!)... després em va dir que de fet només tenien del tipus convencional i que per tant l'explicació dels últims 15min no valia per res. 1h més tard sortíem de l'oficina ben informats, però sobretot amb el segell i la signatura. Oficines d'assumptes secrets i defensa. Aquestes dues portaven tota la setmana intrigant-me... en Jacek m'havia dit que l'oficina de defensa tenia relacions amb l'exèrcit per no sé quin collons de raó hi tenia a veure amb els estudiants que abans feien la mili mentre estudiaven. I què voldran aquests de mi? Ja m'espero qualsevol cosa... El departament d'assumptes secrets era herència de l'època soviètica on tenien autèntics espies a la universitat vigilant per revoltes... i com és que encara existeix això? Ningú m'ho ha sapigut dir, la resposta més convincent va ser això sempre hi ha estat... i per tant no es pot treure. Vam començar buscant aquesta oficina i després de regirar tot l'edifici vam veure que no existeix la oficina que ens deien... confirmat per la recepcionista de l'edifici. Ok... anem doncs per l'altre signatura. Ens obre un paio en una oficina petita, és obvi que l'home no s'hi veu gaire... casi se la fot contra la taula... busca les seves ulleres i ens fa la signatura... a la casella equivocada... i ens diu ahhh i el departament d'assumptes secrets jejeje no el trobareu pas, està amagat!! i ens planta la firma allà també. La cara que feia l'Emilia era un poema. Després de completar la quartilla, encara he hagut d'emplenar uns 5-6 documents més, signar-ne uns quants més i recórrer vàries oficines més de l'entremat administratiu de la universitat. 10 dies sencers completament perduts amb la burrocràcia polonesa... m'han promès que ara sí que ja està. Veurem!

L'Odissea

Vam sortir de Girona amb l'Anna el diumenge 22 de març. Amb el tom-tom (afablement conegut com a tontín) dels meus pares el viatge va ser molt senzill i (sorprenentment!) no ens vam perdre mai. Les noves tecnologies també tenen el seu costat dolent... eviten les perpipècies més divertides. Però bastant teníem ja amb els 1200km que separen Girona de Frankfurt, carregant 24 ampolles vi, 11l d'oli, 5l de garantxa, un pernil, i una nevera expressament per portar uns collons de toro... entre d'altres moltes coses. I això va ser el primer dia, conduir per torns sense parar més que tres vegades. El dilluns vam fer els 800km que quedaven sense més problemes que el cansanci acumulat del dia anterior. L'Anna va tenir mal d'esquena uns quants dies.

Quan vam arribar, vaig anar a treballar un parell de dies, vaig tancar alguns dels temes que tenia oberts i el divendres vam fer la festa de comiat a la universitat, per la que ens vam passar tot el divendres al matí i part de dijous al vespre cuinant. Va agradar. Els vaig posar vi i me'n vaig empenedir... als danesos no els parlis de vi, si poden veure birra. Ells s'ho perden. Dissabte al matí, amb una mica de ressaca vam fer via cap Szczecin, uns 900km més tard arribàvem al nou apartament a Szczecin on en Jacek -el veí- molt amablement ens havia preparat el sopar. Quin detallàs i què bo! Després de pet cap al llit; l'endemà vam encetar el pernil. Està boníssim. Si us passeu per Szczecin en pròxim mes, mes i mig el podeu tastar! El dia següent vaig portar l'Anna a Berlin i tornar a Szczecin per tornar a treballar. 3500km en 7dies...

Us deixo el link picasa amb les fotos del sopar i el pernil.

Els tres desitjos del geni

Abans de parlar de viatge, deixeu-me que us expliqui el preàmbul del viatge. Resulta que la quantitat de burrocràcia que cal emplenar per administrar una beca Marie Curie de la EU és considerable (de fet el projecte tot solet ja són 25 pàgines...) i més encara si la universitat que fa d'hoste no ha tingut abans cap Marie Curie... i com ja us he dit a Polònia tot es pot fer si tens la paciència i la làbia suficient. I diguem que els meus dos jefes a Polònia, en Jerzy i en Jacek, n'han tingut molta per poder fer que tot rutlli com Déu mana. Els hi estava molt agraït i els vaig demanar si volien que els hi portés alguna cosa de Girona -aprofitant que pujava en cotxe. Craso error. En Jacek que m'ha ajudat a més a més a trobar casa, no em va demanar res, però en Jerzy sí.Com el geni que apareix quan fregues la làmpara, però a l'inversa, el meu principal jefe a Polònia em va demanar tres desitjos. Primer de tot em va demanar (com a mínim!) 4l de garnatxa de la que vam comprar a Garriguella quan va venir per la meva tesi -sí, havia de ser de Garriguella. El segon desig són criadialles de toro. Manda huevos -mai millor dit. I el tercer i últim xurros. Això em passa per preguntar... El tercer desig ja li vaig dir que no era factible si no volia que li els portés congelats i que no valdrien res. Em vaig comprometre a aprendre a fer-ne, i el dia que ell m'aconsegueixi una fregidora n'hi prepararé. 1/3. Els 4l de garnatxa els vaig haver d'anar a buscar a Garriguella (vam aprofitar per anar amb en Pedro, en Ferran i en Marcel a Can Poncelas -garrí i xai de llet... exquisit!) a la cooperativa, vaig aprofitar per comprar oli per portar. Al final van ser 5l... no sé pas què li troba a la garnatxa. 2/3. Els collons de toro... després de movilitzar totes les meves amistats i família, em van dir que a la menuderia de la plaça mercat de Girona en tenen de tant en tant, i allà els vaig aconseguir finalment, previ encàrrec. I és clar, congela'ls, envasa'ls al buit i porta'ls en nevera de viatge. 3/3. La mare que el va parir. Al final la cosa té més història... ja ho llegireu quan faci la festa de benvinguda i el post corresponent.

Szczecin

Ja sóc a Szczecin. Comença la segona part d'aquest postdoc i els dos pròxims anys m'estic a la ciutat més a l'oest de Polònia, a només 25km de la frontera amb Alemanya. El primer cop que vaig venir a Polònia em van dir: imagina't que estàs a Catalunya però 20anys enrera i et faràs una idea de què és Polònia. Una mica sí que és això, però en els últims tres anys l'he trobat molt canviada. Encara queda part de l'essència de la Polònia que recordava on tot funcionava a mitges, on les coses s'aconseguien parlant i tot era tan econòmic; però algunes coses són significativament diferents. El poder adquisitiu de la gent és sensiblement més alt, només cal veure els cotxes que circulen pel carrer o les cases que hi ha; el menjar és més car del que solia ser, però encara mooolt més econòmic que a Girona. Tot i això, Polònia encara està uns quants graons per sota de la mitjana de la EU. Tenen una moneda (l'zloty) poc estable, que fluctua increiblement... el canvi respecte l'€ és al voltant del 1€/4PLN, ara estem a 4.30PLN i quan vaig arribar (fa dues setmanes!) estàvem a 4.60PLN; em van dir que fa uns 9mesos estaven a quasi 6PLN... Caldrà anar jugant-hi perquè el sou el cobro fix en € segons el canvi del primer dia de cada més.

Una mica sobre la meva vida aquí. Estic visquent en un apartament a les afores d'Szczecin, a uns 14km de la feina; m'he endut el cotxe que em serveix per moure'm per la ciutat. S'ha acabat la vida sana d'Aarhus en bici tot el dia amunt i avall. L'apartament té uns 90m2, i és la meitat d'una casa gran que està repartida en dos apartaments. A la primera planta viu el meu veí i el col·laborador a la feina, en Jacek. La segona planta i les golfes és el meu apartament. Tinc garatge tancat pel cotxe i fins i tot una mica de jardí. Molt més del que em cal per mi sol, però els caps de setmana sovint hi vivim amb l'Anna que està fent el postdoc a Berlin. Em va molt bé tenir en Jacek de veí perquè m'ha ajudat mooooltíssim amb tots els tràmits que mha calgut -i encara em caldrà- fer. A Polònia ben poca gent parla anglès, i per tant cal un traductor al costat per qualsevol xorrada. A veure si de mica en mica aprenc suficient per poder-me valer per mi sol; però sóc conscient que per certes coses sempre em caldrà l'ajuda d'algú. Sobretot perquè sovint no és el que demanes, sinó com ho demanes... el contacte social aquí és molt important. Avui al mecànic em feien esperar 1dia per reparar el cotxe, després de parlar-hi una estona la dona d'en Jacek ha aconseguit que el tinguin apunt avui mateix. S'ha de veure, però és cert: tot funciona així. En Jacek sempre em diu: no et preocupis, només cal parlar-hi una estona i tot és possible!

També canvio radicalment de tema de recerca i de font de financiació. Ara em dedicaré a estudiar models que representen alguns aspectes de sistemes físics més complexes. En concret treballaré en els coneguts com a cristalls de Coulomb, i ho faré finançat per la EU, el que espero que em permeti viatjar més que fins ara.

Em sembla que a partir d'ara faré els posts una mica més com s'espera que sigui un blog, espontani i més freqüent. Si me'n surto farà que inevitablement augmenti el número d'errates... A la pròxima us explico el viatge Girona-Aarhus-Szczecin i el merder de papers que he omplert les dues primeres setmanes.

Machina caveat: Segmentation fault!

Fa dies que tenia ganes de fer aquest post. Un recull d'incovenients i avantatges de treballar en Windows, Mac o Linux després de la meva experiència en els tres sistemes operatius.

Windows és actualment el sistema operatiu més emprat arreu del món. Suposà un gran canvi passar de la línia de comandes del MS-DOS al famós Windows 3.11. La idea d'un sistema de finestres era molt clara: ampliar el mercat i fer de la informàtica una eina fàcil per a qualsevol tipus d'usuari. Microsoft es va fer d'or i va aconseguir establir un autèntic monopoli. Molts de nosaltres no vam sentir parlar de cap altre sistema operatiu durant anys. Si per nosaltres l'informàtica és només un hobby, fem servir un nombre d'aplicacions limitat i no volen complicacions, és evident que Windows segueix essent l'opció a seguir. És de fàcil instal·lació, a tot arreu se'n troben i té un paquet de programes prou robust (per ús a nivell d'usuari) que conté quasi tot el que hom pot necessitar. Per aquesta mateixa raó els programes més importants, més comercials i tot el programari de qualsevol andròmina que pugueu connectar a l'ordinador existeix en Windows. Podríem dir que és un sistema operatiu universal. Quina és doncs la seva pega? Doncs que el preu de fer les coses fàcils a l'usuari sovint comporta que el sistema no sigui computacionalment eficaç en temps de càlcul. Si us dediqueu a la programació i elaboreu els vostres propis programes sou molt conscients d'aquest fet: windows és molt lent.
Un altre incovenient és la robustesa d'alguns dels seus programes estrella. Un parell d'exemples: excel i word. Dos programes excel·lents a l'hora de fer documents i tractar dades a nivell d'usuari bàsic. Proveu de carregar el word amb l'editor d'equacions, l'endnote (una base de dades per referenciar articles), una plantilla d'índex, referències creuades i un piló d'imatges i taules penjant del document. Això és una situació rutinària en la redacció d'articles o tesis. Pot ser un autèntic caos, una mena de bomba de dades que en qualsevol moment es penjarà. Hi ha solucions com partir el document (el famós documento maestro), però de nou és només un pas més, si les parts augmenten en tamany i complexitat fotuda l'hem; tard o d'hora tindrem problemes. Excel té un problema semblant per carregar matrius de dades de tamanys grans però sortosament és -d'acord amb la meva experiència- més estable que word. El problema d'excel és que té un paquet estadístic molt millorable i li manquen funcionalitats. Apart queda el taló d'Aquiles del paquet Office... l'inestabilitat al canvi de versions. Si et canvies un document amb algú que té una versió d'office diferent a la teva pots tenir molts problemes -especialment en word.

Un apunt més, per usuaris més avançats. El principal problema de windows és la no integració completa entre l'entorn de finestres i la línia de comandes. De fet és quasi ridícul parlar de la línia de comandes de Windows, desconec com és Windows Vista, però per Windows XP això es limita a una versió millorada del MS-DOS. Aquesta separació absoluta entre els dos termes és deguda a que quasi ningú usa la línia de comanda i tots els programes sota Windows funcionen per tant, sota l'interfície gràfica. La línia de comandes és un sistema molt més primitiu, que es composa de tasques molt més simples que les que podem fer des de l'interfície gràfica, però és precisament això el que li dóna més flexibilitat: d'una manera o altra, més o menys complexa, quasi tot és possible. Com a conseqüencia s'està allunyant a l'usuari expert i semi-expert de l'entorn windows.

Linux és el paradigma del programari lliure. Un entorn que té una doble filosofia molt clara: flexibilitat màxima i cost econòmic zero. Linux té la possibilitat d'emprar la línia de comandes i l'entorn gràfic de manera molt senzilla. Això soluciona, entre d'altres, el problema d'automatitzar fàcilment tasques en funció dels outputs d'un programa. Com generes en windows de manera automàtica taules per un article o gràfiques a partir de les dades que hi ha en un servidor remot? Tots ho hem fet... copy-paste del terminal a l'excel per generar les taules i partint d'aquestes cal crear una per una les gràfiques; després enganxar tota aquesta informació al word o al powerpoint... amb els corresponents problemes de format que això ocasiona. Aquestes tasques són fàcilment automatitzables (i simplificades!) amb un script que tracti els outputs del programa, generi un codi latex per les taules i figures amb el gnuplot, a més a més ens permet fer servir programari lliure que és molt més estable. Havia perdut moltes hores formatant taules i gràfiques durant la meva tesi...
Linux és el sistema operatiu que hi ha instal·lat a la majoria de servidors d'arreu del món. Sota mans expertes és segurament el sistema operatiu més estable que existeix. Tot informàtic amb mínimes nocions treballa o ha treballat amb linux. El seu fort és la línia de comandes, la facilitat amb la que es pot controlar la màquina perquè faci el que vols i només el que vols. El seu inconvenient és l'extrema complexitat del sistema. Un ús a nivell d'usuari és relativament fàcil d'adquirir, així com nocions més avançades que et permetin tenir un bon control de l'ordinador. No obstant crec que puc dir sense equivocar-me que no he conegut a ningú que domini al 100% linux. Sempre hi ha quelcom que s'escapa.
Un altre problema és que la comunitat usuària de linux, degut a la seva complexitat, és més reduïda que no pas la de Windows o la Mac. És clar, això vol dir menys oferta/varietat de programari. Sigui dit aquí que fa anys que no treballo amb linux com a entorn personal, potser algunes coses han canviat, sé que ara és p.ex. molt més fàcilment instal·lable -abans era un dolor. I pel poc que he anat veient s'intenta treballar per fer linux cada cop una mica més senzill d'utilitzar per usuaris no experts. Tot i això li queda un llarg camí per recórrer abans no sigui un clar candidat a competir amb Windows o Mac com sistema preferit per l'usuari estàndard.

Recordo la primera vegada que vaig treballar amb un Mac. Tenia 18 anyets i volia fer un parell de tasques ben senzilles: consultar el meu nou correu electrònic i baixar-me unes fotos d'internet per un treball. A l'aula de l'universitat de ciències de l'educació només hi havia lliure un Mac. Ok, som-hi no serà tan difícil, he treballat amb MS-DOS i Windows... 2h més tard el meu orgull va sucumbir a l'evidència... podia consultar internet, però vaig ser incapaç de guardar les imatges en disc i pujar-les al correu per agafar-les més tard... Els Macs no eren trivials de fer servir; 10anys més tard la realitat és molt diferent.

La principal avantatge del Mac és la integració completa entre l'entorn de finestres i la línia de comandes (Unix). A linux li manquen aplicacions com Automator que permet automatitzar tasques que cridin programes d'entorn gràfic de funcions molt variades (gestor de correu, acrobat, navegador, etc.) amb programari propi que faci tasques molt particulars. Una altra aplicació essencial per Mac és Quicksilver, una mena de majordom que realitza recerques ràpides i permet realitzar accions sobre els objectes/programes trobats. D'aquesta manera un piló de tasques rutinàries són executades de manera molt més ràpida.
Mac presenta un sistema gràfic més friendly que no pas linux, més semblant al de Windows, que el fa un sistema operatiu molt més estès que pas linux. No és doncs sorprenent que com a usuaris de Mac disposem d'una llista de programari lliure molt completa. També es pot trobar per Mac la gran majoria de programes (comercials) que corren sota Windows i s'hi poden integrar molts dels programes (de codi lliure) que corren sota linux. És doncs possiblement el sistema operatiu més compatible amb els altres. Els dos principals inconvenients: a) tenir un Mac sol voler dir comprar un Apple, i aquest sol ser més car que un PC (sortosament la diferència va disminuint amb el temps) i b) la majoria de codis lliures que estan pensats per linux. No sol ser massa complicat compilar programari en linux si disposes d'un paquet complet de llibreries, com el que tenen els centres de computació més importants. Compilar-los en Mac? Tinc tota una gama d'experiències: des de ser molt fàcil, mitjament entretingut o difícil a impossible. Tinc funcionant tots els meus programes, Midas (el codi del grup), Dalton i estic treballant en que Gaussian funcioni, Aces2 ha estat impossible.

Sincerament us puc dir que a dia d'avui no em plantejo deixar el Mac. Per qüestions de feina és quasi impensable que torni a Windows, però no descarto tornar a Linux algun dia. Tot i això, he de reconèixer que segueixo ficat en els tres sistemes operatius... M'he passat el dia treballant en un Mac, des d'on em connectava a un clúster de PCs que corre sota Linux, i ara a l'arribar a casa he engegat el vell PC per escriure aquest post.

Visites (I): En Gerard

Finalment trobo un raconet per poder explicar algunes de les visites que he rebut fins ara. Deixant de banda la visita inicial que em van fer els meus pares i el meu germà l'octubre passat i les vàries occurrències de l'Anna per la segona ciutat més gran de Dinamarca, el meu pis ha tingut l'honor d'allotjar a un fisioterapeuta de renom, Gerard Badia i March, que va venir per la revetlla de St. Joan. En Gerard va arribar un divendres que vam aprofitar sobretot per voltar pel centre d'Aarhus i provar una infinitat de cerveses daneses de diferents tipus. El dissabte vam fer en bici els 10 km que separen el meu pis del Moesgaard Museum, passant per una zona de boscos que ressegueix la línia de mar. En Gerard, com els altres visitants que he portat al Moesgaard s'han queixat que la distància és més llarga i que hi ha massa pujades i baixades [són uns tites...]. Vam visitar el museu i vam anar a sopar a un restaurant típic danès (sí, existeix una mena de cuina típica danesa... un altre dia faré un post sobre això) on vam tastar mil varietats d'areng (la varietat en salsa al curry és coneguda entre alguns químics teòrics radicals com a peix flourescent), salmó, anguila i un altre peix que no vam saber reconèixer; per fer baixar-ho tot un filet de vedella i formatge vell danès. Un tiberi que es van cobrar amb escreix, però bé s'ho valia. El diumenge vam acostar-nos a les zones més allunyades del centre comercial, com el jardí botànic i el molí prop del Den Gamle By (lloc francament evitable). Al vespre vam veure el partit de la final de l'Eurocopa i vam celebrar la victòria de 'La Roja' amb la senyera catalana... no li busqueu massa sentit, no en té. Us deixo la resta de fotos del cap de setmana al webpicasa.

Fem una mica de pàtria avui que ha estat 11 de setembre.

Avulsio

Avui al blog d'en JuanMa he trobat un link al blog del País on hi ha a una referència molt completa (i fàcilment comprensible!) sobre l'experiment LHC (Large Hadron Collider) que es porta a terme la setmana vinent (10 de septembre) al CERN de Ginebra. El LHC pot suposar un abans i un després en la concepció que tenim de la física, doncs el xoc de dos protons a una velocitat molt propera a la de llum pot descobrir-nos noves partícules de les que està formada la matèria.
Com a químic quàntic i gran ignorant de la física de partícules, m'ho miro des de la distància conscient que poc canviarà la meva feina. No obstant, m'agradarà seguir-ho doncs possiblement sigui un moment històric per la ciència.

Addendum (9 Setembre 2008):

A Science hi ha un article divulgatiu sobre el LHC, trobo especialment interessant els escenaris que es dibuixen en funció de si es troba o no el bossó de Higgs: es pot donar per acabava una branca de la física, pot suposar un canvi radical en la concepció que es tenia fins el moment o fins i tot es pot quedar completament estancada la recerca en aquesta direcció. Tot això, no obstant, ja ens diuen que molt probablement tardarà a saber-se i que demà simplement comença l'espectacle.

Addendum (28 Setembre 2008):

Després de tanta expectació sobre el LHC ara resulta que l'aparell s'ha espatllat i estarà inactiu fins a la primavera. Podeu trobar més detalls sobre l'averia a Science.

1900 Relay: 10x10km

13 d'abril. M'aixeco a les 7:00 del matí, encara és fosc. Deu fer anys que no m'aixeco a aquesta hora un diumenge sinó és per agafar un avió. Esmorzo light: un plàtan i una mica de pà amb mermelada. 15min més tard em trobo amb en Peter per anar amb bici fins a on comença la cursa, a un 6km de casa. El lloc -un bosc al sud d'Aarhus- està ple de gent que escalfa abans de començar la cursa de relleus: 10x10km, jo sóc el primer corredor i espero que les dues setmanes d'entrenament serveixin d'algo. Faig quatre estiraments i em poso a la cua de gent (hi ha uns 500 participants). Comença la cursa i veig el primer error: posar-se dels últims, em passo els 2km primers al tran-tran doncs és impossible adelantar a ningú, hi ha un tap de gent. Després puc apretar una mica fins a posar-me a una posició intermitja, però el meu físic és limitat i començo a notar-me les cames quan toca pujada als kilòmetres 5-6. Passo el límit psicològic aquell on et sembla que no pots, i ja sóc cap al final del km 8. Minuts després perdro la noció de la meva posició però veig la meta. I a sobre ve baixada, ja està, perfecte! Vinga fem l'sprint final. Adelanto a tothom, sorprès de perquè la gent no s'hi deixa tot en l'últim tram, la gent a la meta m'aplaudeix: estic envalentonat. I llavors veig la trista realitat: a l'acabar la baixada el camí esquiva la meta i fa un gir de 90º i segueix per una pujada assassina; acabo de passar el cartell de km 9. L'últim kilòmetre després d'haver buidat les meves reserves és agònic i frustant, tothom em re-adelanta. No tinc esma ni per sprintar els metres finals, passo el relleu al segon corredor del grup. 55min pels 10km. Podria estar millor, però per ser la primera vegada en molt de temps que corro 10km i donades les circumstàncies em dono per content. Una hora més tard comencen a arribar la resta de corredors. Entre ells un corredor pseudo-professional amb marques personals molt envejables, i el propi Peter que aconsegueix fer els 10km en 38min... el cinquè millor temps dels 500corredors. Un cop recuperat fem frankurts al grill i cerveses mentre els altres corredors van passant. Jo marxo a mitja tarda perquè he d'acabar d'escriure un review que té com a deadline l'endemà. Us deixo la foto del mexicà en el tram final abans d'arribar a la meta, ell és el vuitè corredor. I com a anècdota dir-vos que el novè corredor i el desè es van perdre; aquest l'últim va fer un temps d'1h i 10min. Vam aconseguir patrocini del propi grup per fer-nos unes camistes amb logo del LCTC que hi ha a la foto de dalt. L'equip LCTC va quedar molt ben situat i la jornada va valer la pena. Us deixo algunes fotos de la cursa al webpicasa.

Porca Miseria

Acaba de passar per sobre de casa l'avió que m'hauria de portar de tornada a Aarhus després de baixar per un casament aquest divendres, però jo no hi sóc dins perquè estic amb febre i la gola irratada. No és el millor quadre per agafar un vol a les 6:00 del matí, i fer un dia complet de feina a un país on no ha parat de ploure en les últimes tres setmanes. L'única garantia que tenia és que un cop a Aarhus estaria més fotut encara i em passaria els dos pròxims dies al llit; ja posats me'ls passo a casa a Girona. Així que em perdo ja quasi segur les dues reunions -amb presentació inclosa- que tenia aquesta setmana. Genial... més feina acumulada que haver de recuperar. Com que m'he desvellat i no tinc esma per fer res de feina, aprofito per contestar mails i actualitzar el blog.