Tuesday, December 15, 2009

Conferències 2009. III. Rhodes i Atenes

Aquest septembre vaig acabar el període de conferències amb la de Rhodes. Feia molt de temps que tenia ganes d'anar a Grècia i un dels simposiums que s'organitzava a la macro-conferència de Rhodes em va donar l'excusa perfecte. Anava del tema de recerca que vaig estar seguint a Aarhus, i hi havia molts dels primeres espases en aquesta recerca, entre d'altres el meu ex-jefe, l'Ove. Vaig trobar el registration una mica abusiu, però ja se sap: una gran conferència en una illa grega... I aprofitant el viatge vam decidir fer una parada tècnica a Atenes amb en Ferran i aprofitar per veure la ciutat. La feta és quelcom que cal provar a Atenes (i no a qualsevol restaurant...) amb en Ferran vam trobar el bar cutre ideal; també és imprescindible l'amanida grega però aquesta sí, la fan prou semblant a tot arreu on vam anar.


Després d'uns dies a Atenes vam agafar un vol que ens portés a l'illa on es muntava el congrés, Rhodes. El congrés va estar bé científicament parlant, però la organització va ser nefasta. Van canviar vàries vegades l'ordre les xerrades i fins i tot la duració de les mateixes. Un autèntic caos. Per més inri, va haver-hi una passa de mal de panxa i vam pringar uns quants; sembla que hi havia quelcom al buffet lliure que no estava en condicions òptimes... Jo vaig tenir sort i em va agafar un cop ja era a Berlin, i dintre de tot va ser força lleu; els que més van rebre en Miquel T. i en Marcel.

Al congrés vaig trobar força gent coneguda, aquí sota us deixo una foto d'uns quants (d'esquerra a dreta: Eduard, Ferran, Josep Maria, Ove i Miquel; tots de Girona, excepte l'Ove, el meu supervisor a Aarhus).


Aquí us deixo unes quantes fotos d'Atenes i Rhodes.

Conferències 2009. II. Platja d'Aro.

I un congrés a Platja d'Aro, mira que ha rigut la gent quan els hi vaig dir que anava a un congrés a Platja d'Aro, "congrés, sí, congrés..." em va dir. I tenien part de raó, al congrés vam gaudir de totes els avantatges d'estar al costat del mar. També val la pena dir que el congrés (en realitat un workshop) va estar prou bé i no només van ser vacances. I la ubicació de l'hotel immillorable:


Em deia que un amic mexicà que al seu país tendeixen ser un pèl 'malinxistes', i deixar-se portar per un mena de complexe d'inferioritat que els porta a creure que el de fora sempre és millor. Jo li deia que a Catalunya també hem pecat en aquest sentit, i sovint sense raó. Un exemple en aquest sentit són les conferències que es poden organitzar a Catalunya o a la resta de l'estat. Deixeu-m'ho dir sense complexes: la gran majoria són de nivell baix i pretenen (i en això es queda, una pretensió) ser internacionals.



Per això sóc escèptic -en general- als congressos muntats a Catalunya o Espanya, i me'ls miro merament com una possibilitat de re-contactar amb el sector de recerca català o espanyol, més que no pas sota cap interés científic. No obstant, crec que hi ha una excepció que val la pena esmentar i són els seminaris que es venen organitzant a Girona. El d'aquest estiu passat a Platja d'Aro va estar prou bé (la temàtica m'esqueia molt i va haver-hi xerrades molt bones) i el que s'organitza aquest estiu promet molt. Té una llista de noms internacionals equiparable només al congrés que es munta a Berkeley (quasi res!).

Conferències 2009. I. Odessa.

Aquest estiu -com cada any (i que duri!)- he pogut anar a voltar món amb aquesta vulgar excusa que utilitzem que els fem recerca anomenada conferència. Com sempre que tinc la pretensió de fer una xerrada el congrés és petit i freqüenment a l'est d'Europa (o a casa), així no sorprèn que les destinacions d'aquest any siguin: Odessa (Ucraïna), Platja d'Aro i Rhodes (Grècia).


La conferència a Odessa em va decepcionar força, de nivell molt baix i organitzada una mica d'aquella manera, això sí la gent molt atenta (tot un clàssic, el producte qualitat*atenció se sol mantenir constant). No obstant, Odessa em va agradar força, potser no per repetir però sí per haver viscut l'experiència. No recordo un lloc de contrastos tan marcats... L'hotel de la conferència des de fora es veia terrible... i des de dintre també. El tipus de menjar és semblant al que ja estic acostumat a Polònia (cap queixa) però de bastanta menys qualitat. Això sí, estàvem molt aprop de la platja, on hi havia molta més vida que no pas al centre. La zona de la platja era com Lloret de Mar però amb encara més gent. Hi havia un bon grup de restaurants, discoteques, xiringuitos i una fira, tot a peu de platja. Els preus eren molt cars pels standards locals però força econòmics pels turistes. És obvi que aquesta part de la ciutat viu exclusivament del turisme, estava amb tot en anglés o alemany, i hi havia amables senyoretes amb uniforme que et venien a explicar el menú. Com que no coneixia massa ningú al congrés em vaig fer amics d'uns americans i un alemany i vam anar amb ells a sopar a un d'aquests restaurants, on un exèrcit de cambreres van anar servint i procuraven que no ens faltés de res. Tot això contrastava amb el que es podia veure quan vam fer la visita al centre (em vaig perdre -per no perdre el costum) on hi havia carrers i zones completament abandonades o amb la zona de l'hotel on hi havia a la vista les canonades del gas -o això ens van dir. També al centre hi havia coses molt maques, i el teatre d'adalt n'és un bon exemple. La realitat local és ben diferent i algunes escenes em recorden al que fa no tant de temps era el nostre país.



Més fotos d'Odessa al picasa.

Un convidat patriòtic

Durant el mes de maig vaig gaudir de la visita d'en Sergei. En Sergei fa ja uns anys que treballa al grup de Girona i feia un temps que volia venir a treballar amb en Jerzy. Venia per una estada de poc menys d'un mes i li vaig oferir la possibilitat de llogar-li una habitació. Durant la seva estada en Sergei em va deleitar amb un himne cada matí (anava alternant entre els Segadors i els himnes russos i polonesos). Apart de vàries anècdotes que no tinc temps de recollir aquí varem també treballar junts amb un treball que tot just acabem d'enviar a publicar. Us deixo una imatge d'en Sergei a l'entrada de l'edifici on vam estar treballant (sí, això és la universitat on treballo...).

Manda huevos...

Darrerament he descuidat una mica el blog (una altra vegada). Faig un petit incís en algun dels detalls que em queden per explicar. Quan ja portava aquí quasi un mes vaig fer la festa d'innauguració del pis i vaig preparar les criadilles de toro, trobareu les fotos de tot el procés al link anterior. A la festa hi va venir el grup al complet (Jerzy, Jacek, Marcin i Ewa) i les respectives parelles (Ewelina, Jadwiga, Anna i Wiktor). A part de les criadilles també hi havia paella (fins on els ingredients trobats a Polònia donava de sí), brandada, amanida catalan, pà amb tomàquet i embotits. Els última van agradar molt i van provocar la següent reacció d'en Jerzy: "This is the best sausage I have ever tasted. It's not flattering, it's an statement of truth". Es referia a la llonganissa cassolana d'en Can Prades.

Friday, April 17, 2009

Les dotze proves d'Astèrix

Heu vist la pel·lícula? La meva preferida de la saga amb diferència. La prova que em va causar més terror de les dotze que li proposen a Astèrix és aquella on ha d'entrar a l'edifici d'administració romà i aconseguir un imprès... Pràcticament es tornen micos de tants altres impressos que cal aconseguir abans no els hi donguin l'imprès que volen. Una cosa semblant he tingut el privilegi de poder viure aquestes dues primeres setmanes a Polònia. Anem per pams.Per comencar el primer dia vaig anar a signar el contracte. Només estava en polonès, me'l va traduir en Jerzy i em va prometre una còpia en anglès. Després em van demanar un permís laboral i una còpia del passaport, fins aquí tot correcte. El primer problema va començar quan em van dir que pel permís de treball, em cal un permís de residència, i per obtenir aquest em cal estar registrat en algun habitatge a Polònia. El problema és que per registrar algú en algun pis cal ser el propietari d'aquest pis i justificar-ho amb l'escriptura. El meu llogater viu a Dinamarca, i no em podia fer el favor, així que en Jacek pseudolegalment em va registrar a casa seva. Tot això ens va portar dos matins, d'oficina en oficina en dos edificis diferents separats 10min en cotxe i als que vam haver d'anar alternativament. El dia següent l'oficina d'assumptes internacionals de la universitat em va trucar per dir-me que necessitaven més coses... signar una colla de documents i em van passar una quartilla amb 8 tasques a fer, d'on em calia signatura i segell (aquí tothom "important" té segell propi que val més que la seva pròpia signatura). La llista és com segueix: 1.- Cap de l'institut. 2.- Administració general de la universitat. (matins 8-13) 3.- Oficina fiscal. (matins 8-12) 4.- Rectorat. (matins 8-13) 5.- Metge. (metge visita dill,dim,dv 8-13) 6.- Oficina de seguretat laboral. (dij,dv 8-13) 7.- Oficina d'assumptes secrets. (obert dma 8-11) 8.- Oficina d'assumptes de defensa. (obert dill-dma 8-11) Joder... va ser la primera reacció, és obvi que això no ho puc fer sol i no puc hipotecar 10dies d'en Jacek per anar a buscar tots aquests papers. Així que la oficina de relacions exteriors em va posar una cangur, una noia jove molt maca i simpàtica que ha estat la meva intèrpret durant les dues últimes setmanes, l'Emilia. L'Emilia fins i tot em feia el planning diari a seguir! Els punts 1-4 els vam poder aconseguir de manera "fàcil" anant a unes 20 oficines diferents fins que vam trobar a cada lloc la persona adient per obtenir el segell i la signatura, o bé l'imprès que calia emplenar per poder obtenir-los. El problema van ser els altres punts... El metge. La prova mèdica consistia en dues parts. Un reconeixement que em feia la infermera i un reconeixement mèdic. Però abans calia haver emplenat un altre imprès que vam anar a buscar a l'administració. Quan vam tornar era passada la una (no ens havien dit encara l'horari del metge) i només vam poder fer el reconeixement per part de la infermera. Al dia següent a les 7.30 havíem quedat amb l'Emilia per anar al metge (i evitar cues), tot i això va caler esperar 30min. La metgesa tenia pel cap baix 70anys, i l'escena va ser còmica quan em va demanar que em desvestís i l'Emilia era davant, pobre no sabia on posar-se... i anava traduint, ara respira, ara tos, aixeca el braç, etc. etc. Després d'aquest reconeixement pensava que ja tindríem el segell, però em va enviar a tres metges més, un laringòlec, un oculista i a fer un anàlisi de sang que, és clar, passaven consulta a una altra part de la ciutat... unes quants dies i unes proves mèdiques més tard vam aconseguir el fotut segell i la signatura. Seguretat laboral. Tornem-hi a les 7.30 amb l'Emilia per arribar abans i que em facin un "curs de seguretat" adaptat a les meves necessitats (és a dir, amb intèrprete simultani). Vam anar a una oficina on una dona anava cantant els procediments a seguir i les responsibilitats vàries que jo tenia en cas d'incendi, malaltia, segrest, etc. etc. i l'Emilia anava traduint i s'estava descollonant de les tonteries que deien... El més divertit és quan l'altre home de la oficina que portava uns 15min escoltant el procediment va decidir intervenir, va estar parlant 5min amb l'Emilia i aquesta que no traduia... i què li dirà? Resulta que segons em va dir se li estava insinuant... quina tela! Després aquest mateix home em va explicar els diferents tipus d'extintors que hi hauria d'haver a la Uni i com utilitzar-los (us en faríeu creus dels tipus!)... després em va dir que de fet només tenien del tipus convencional i que per tant l'explicació dels últims 15min no valia per res. 1h més tard sortíem de l'oficina ben informats, però sobretot amb el segell i la signatura. Oficines d'assumptes secrets i defensa. Aquestes dues portaven tota la setmana intrigant-me... en Jacek m'havia dit que l'oficina de defensa tenia relacions amb l'exèrcit per no sé quin collons de raó hi tenia a veure amb els estudiants que abans feien la mili mentre estudiaven. I què voldran aquests de mi? Ja m'espero qualsevol cosa... El departament d'assumptes secrets era herència de l'època soviètica on tenien autèntics espies a la universitat vigilant per revoltes... i com és que encara existeix això? Ningú m'ho ha sapigut dir, la resposta més convincent va ser això sempre hi ha estat... i per tant no es pot treure. Vam començar buscant aquesta oficina i després de regirar tot l'edifici vam veure que no existeix la oficina que ens deien... confirmat per la recepcionista de l'edifici. Ok... anem doncs per l'altre signatura. Ens obre un paio en una oficina petita, és obvi que l'home no s'hi veu gaire... casi se la fot contra la taula... busca les seves ulleres i ens fa la signatura... a la casella equivocada... i ens diu ahhh i el departament d'assumptes secrets jejeje no el trobareu pas, està amagat!! i ens planta la firma allà també. La cara que feia l'Emilia era un poema. Després de completar la quartilla, encara he hagut d'emplenar uns 5-6 documents més, signar-ne uns quants més i recórrer vàries oficines més de l'entremat administratiu de la universitat. 10 dies sencers completament perduts amb la burrocràcia polonesa... m'han promès que ara sí que ja està. Veurem!

L'Odissea

Vam sortir de Girona amb l'Anna el diumenge 22 de març. Amb el tom-tom (afablement conegut com a tontín) dels meus pares el viatge va ser molt senzill i (sorprenentment!) no ens vam perdre mai. Les noves tecnologies també tenen el seu costat dolent... eviten les perpipècies més divertides. Però bastant teníem ja amb els 1200km que separen Girona de Frankfurt, carregant 24 ampolles vi, 11l d'oli, 5l de garantxa, un pernil, i una nevera expressament per portar uns collons de toro... entre d'altres moltes coses. I això va ser el primer dia, conduir per torns sense parar més que tres vegades. El dilluns vam fer els 800km que quedaven sense més problemes que el cansanci acumulat del dia anterior. L'Anna va tenir mal d'esquena uns quants dies.

Quan vam arribar, vaig anar a treballar un parell de dies, vaig tancar alguns dels temes que tenia oberts i el divendres vam fer la festa de comiat a la universitat, per la que ens vam passar tot el divendres al matí i part de dijous al vespre cuinant. Va agradar. Els vaig posar vi i me'n vaig empenedir... als danesos no els parlis de vi, si poden veure birra. Ells s'ho perden. Dissabte al matí, amb una mica de ressaca vam fer via cap Szczecin, uns 900km més tard arribàvem al nou apartament a Szczecin on en Jacek -el veí- molt amablement ens havia preparat el sopar. Quin detallàs i què bo! Després de pet cap al llit; l'endemà vam encetar el pernil. Està boníssim. Si us passeu per Szczecin en pròxim mes, mes i mig el podeu tastar! El dia següent vaig portar l'Anna a Berlin i tornar a Szczecin per tornar a treballar. 3500km en 7dies...

Us deixo el link picasa amb les fotos del sopar i el pernil.

Thursday, April 16, 2009

Els tres desitjos del geni

Abans de parlar de viatge, deixeu-me que us expliqui el preàmbul del viatge. Resulta que la quantitat de burrocràcia que cal emplenar per administrar una beca Marie Curie de la EU és considerable (de fet el projecte tot solet ja són 25 pàgines...) i més encara si la universitat que fa d'hoste no ha tingut abans cap Marie Curie... i com ja us he dit a Polònia tot es pot fer si tens la paciència i la làbia suficient. I diguem que els meus dos jefes a Polònia, en Jerzy i en Jacek, n'han tingut molta per poder fer que tot rutlli com Déu mana. Els hi estava molt agraït i els vaig demanar si volien que els hi portés alguna cosa de Girona -aprofitant que pujava en cotxe. Craso error. En Jacek que m'ha ajudat a més a més a trobar casa, no em va demanar res, però en Jerzy sí.Com el geni que apareix quan fregues la làmpara, però a l'inversa, el meu principal jefe a Polònia em va demanar tres desitjos. Primer de tot em va demanar (com a mínim!) 4l de garnatxa de la que vam comprar a Garriguella quan va venir per la meva tesi -sí, havia de ser de Garriguella. El segon desig són criadialles de toro. Manda huevos -mai millor dit. I el tercer i últim xurros. Això em passa per preguntar... El tercer desig ja li vaig dir que no era factible si no volia que li els portés congelats i que no valdrien res. Em vaig comprometre a aprendre a fer-ne, i el dia que ell m'aconsegueixi una fregidora n'hi prepararé. 1/3. Els 4l de garnatxa els vaig haver d'anar a buscar a Garriguella (vam aprofitar per anar amb en Pedro, en Ferran i en Marcel a Can Poncelas -garrí i xai de llet... exquisit!) a la cooperativa, vaig aprofitar per comprar oli per portar. Al final van ser 5l... no sé pas què li troba a la garnatxa. 2/3. Els collons de toro... després de movilitzar totes les meves amistats i família, em van dir que a la menuderia de la plaça mercat de Girona en tenen de tant en tant, i allà els vaig aconseguir finalment, previ encàrrec. I és clar, congela'ls, envasa'ls al buit i porta'ls en nevera de viatge. 3/3. La mare que el va parir. Al final la cosa té més història... ja ho llegireu quan faci la festa de benvinguda i el post corresponent.

Szczecin

Ja sóc a Szczecin. Comença la segona part d'aquest postdoc i els dos pròxims anys m'estic a la ciutat més a l'oest de Polònia, a només 25km de la frontera amb Alemanya. El primer cop que vaig venir a Polònia em van dir: imagina't que estàs a Catalunya però 20anys enrera i et faràs una idea de què és Polònia. Una mica sí que és això, però en els últims tres anys l'he trobat molt canviada. Encara queda part de l'essència de la Polònia que recordava on tot funcionava a mitges, on les coses s'aconseguien parlant i tot era tan econòmic; però algunes coses són significativament diferents. El poder adquisitiu de la gent és sensiblement més alt, només cal veure els cotxes que circulen pel carrer o les cases que hi ha; el menjar és més car del que solia ser, però encara mooolt més econòmic que a Girona. Tot i això, Polònia encara està uns quants graons per sota de la mitjana de la EU. Tenen una moneda (l'zloty) poc estable, que fluctua increiblement... el canvi respecte l'€ és al voltant del 1€/4PLN, ara estem a 4.30PLN i quan vaig arribar (fa dues setmanes!) estàvem a 4.60PLN; em van dir que fa uns 9mesos estaven a quasi 6PLN... Caldrà anar jugant-hi perquè el sou el cobro fix en € segons el canvi del primer dia de cada més.

Una mica sobre la meva vida aquí. Estic visquent en un apartament a les afores d'Szczecin, a uns 14km de la feina; m'he endut el cotxe que em serveix per moure'm per la ciutat. S'ha acabat la vida sana d'Aarhus en bici tot el dia amunt i avall. L'apartament té uns 90m2, i és la meitat d'una casa gran que està repartida en dos apartaments. A la primera planta viu el meu veí i el col·laborador a la feina, en Jacek. La segona planta i les golfes és el meu apartament. Tinc garatge tancat pel cotxe i fins i tot una mica de jardí. Molt més del que em cal per mi sol, però els caps de setmana sovint hi vivim amb l'Anna que està fent el postdoc a Berlin. Em va molt bé tenir en Jacek de veí perquè m'ha ajudat mooooltíssim amb tots els tràmits que mha calgut -i encara em caldrà- fer. A Polònia ben poca gent parla anglès, i per tant cal un traductor al costat per qualsevol xorrada. A veure si de mica en mica aprenc suficient per poder-me valer per mi sol; però sóc conscient que per certes coses sempre em caldrà l'ajuda d'algú. Sobretot perquè sovint no és el que demanes, sinó com ho demanes... el contacte social aquí és molt important. Avui al mecànic em feien esperar 1dia per reparar el cotxe, després de parlar-hi una estona la dona d'en Jacek ha aconseguit que el tinguin apunt avui mateix. S'ha de veure, però és cert: tot funciona així. En Jacek sempre em diu: no et preocupis, només cal parlar-hi una estona i tot és possible!

També canvio radicalment de tema de recerca i de font de financiació. Ara em dedicaré a estudiar models que representen alguns aspectes de sistemes físics més complexes. En concret treballaré en els coneguts com a cristalls de Coulomb, i ho faré finançat per la EU, el que espero que em permeti viatjar més que fins ara.

Em sembla que a partir d'ara faré els posts una mica més com s'espera que sigui un blog, espontani i més freqüent. Si me'n surto farà que inevitablement augmenti el número d'errates... A la pròxima us explico el viatge Girona-Aarhus-Szczecin i el merder de papers que he omplert les dues primeres setmanes.